Al públic li passa com al feminisme: de la mateixa manera que aquest ha estat substituït per «els feminismes», el públic ha estat substituït per «els públics». És ara, doncs, més que mai quan cal distingir entre uns i altres, analitzar-ne els trets distintius i el comportament dispar. Entre el públic cultural, les dones semblen majoria, i per això no cal desatendre-les. Animen les cues d’accés a una exposició, van a cursos, fan visites guiades… Però, es veuen reflectides en els continguts o se les tracta com a públic/s de segona categoria? La realitat és que, malgrat el seu nombre elevat, funcionen com a minories, com un contrapúblic subaltern (Nancy Fraser dixit).
I és què als escenaris, a les pantalles de cinema, als cicles de conferències, als museus... com a creadores de continguts les dones són minoria i, en canvi, són clarament el públic majoritari. Alguna cosa no rutlla al nostre ecosistema cultural.
Sobre això he escrit al blog del CCCB "Públic/s femení/ns o la cara B de la cultura".
