El ministre Wert sembla tenir ganes de tirar per terra tot allò que en el camp de la cultura i de la educació tant ha costat construir. No content amb deixar el món de la cultura a la corda fluixa, en una actitud de nul·la defensa del gremi molt poc pròpia d'un ministre del ram, ara que els estudiants del darrer curs de batxillerat es recuperen del darrer esforç de la Selectivitat ha tornar a la càrrega: la Universitat serà, si se'n surt amb la seva, per qui se la pugui pagar, com passava abans, i qui no pugui haurà de demostrar amb escreix la seva vàlua (no tindrà prou amb un aprovat com qualsevol mortal, l'estudiant amb menys recursos haurà d'arribar al 6,5 per seguir gaudint de la seva beca). És la seva una manera, diu, de promoure l'esforç i acabar amb "el lleig costum espanyol d'anivellar per baix".
Oblida però que l'educació per tothom no vol dir que el ric pugui mandrejar deu anys al bar de la universitat, mentre el pobre es deixa les pestanyes; l'educació per tothom vol dir que, en matèria d'educació, tots i totes som iguals, i així ha de continuar sent. La polèmica està servida i ja corre amunt i avall per diaris, blocs i xarxes socials: el PSOE li recorda que les ajudes són no per els millors sinó pels que les necessiten, i l'acusa de fomentar la discriminació i el classisme, mentre Convergència i ERC pacten apujar les ajudes per poder compensar el desgavell que proposa el ministre i que cap estudiant es quedi sense beca. Faria bé el Sr. Wert caminant en el temps una mica més enrere del que està caminant, a aquell lluminós instant en que es va poder engegar el projecte educador de la República.
Des de l'OCG veiem en la seva peregrina teoria de repartició de beques afinitats amb aquesta pràctica tan extesa, però inconfessada, d'obligar a les dones a demostrar que valen sempre el doble que els homes tant en matèria educativa com laboral. Dones, estudiants amb pocs recursos... Per el pensament retrògrad sembla que són el mateix: persones a les que sigui com sigui s'ha de posar pals a les rodes.
